En la solitud dels camps de cotó

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra.

En la solitud dels camps de cotó és un poema a dues veus. En una escenografia molt suggerent i una il·luminació molt ben trobada per reflectir la foscor de la situació, dos personatges creuen les seves mirades i van establint un diàleg sense alternativa d’entesa. L’actuació és magistral. No podia ser d’altra manera perquè el poema m’arribés. És plena de matisos. I el text és ple de metàfores i parla sobre els desitjos no aconseguits i les ofertes no desitjades, en un intercanvi comercial impossible.  La direcció és molt bona i dóna als personatges la mobilitat suficient per fugir de la possible monotonia en recitar un text com aquest.

Ja veieu que m’ha agradat molt. Ara ha arribat el moment de llegir l’obra, per captar tota la lletra.

 

Autoria: Bernard-Marie Koltès. Traducció: Sergi Belbel. Direcció: Joan Ollé. Escenografia: Sebastià Brosa. Repartiment: Ivan Benet, Andreu Benito. Il·luminació: Lionel Spycher. So: Damien Bazin

Fotos, vídeos i crítiques

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *