No exit

Ahir vaig anar al Teatre Akadèmia i he de confessar que cada vegada m’agrada més aquest petit teatre del carrer Buenos Aires. Felicito a la Mercè Managuerra i al seu equip per la magnífica temporada que ens estan oferint, amb obres de Brecht, Ionesco, Sartre, Lorca. T. Willians i De Filippo  entre d’altres. No es pot demanar més!

Ahir tocava Sartre. Va escriure No exit (Huis Clos) l’any 1944 i, segons va explicar ell mateix en una entrevista, ho va fer perquè uns amics seus la poguessin representar. Ho van fer el mateix any just abans de l’alliberació de París. Ha estat dirigida per directors com Luchino Visconti, John Huston o com Luis Escobar, Miguel Narros, Adolfo Marsillach i , a casa nostra, Jordi Prat i Coll. Entre els intèrprets podem destacar a Albert Camus, Claud Dophin, Amparo Ribelles, Adolfo Marsillach, Aitana Sánchez-Gijón, Mercedes Sampietro, Carmelo Gómez, Núria Espert, Gerardo Malla, Gemma Cuervo entre d’altres. Sens dubte, és un clàssic del segle XX.

Presenta a tres persones molt diferents, un home i dues dones, condemnades a l’infern, que són conduïdes per un majordom a un espai reduït on hauran de conviure durant tota l’eternitat. Ells creuen que acabaran al foc, però aviat s’adonen que estan patint la pitjor de les tortures: l’acceptació dels altres, uns estranys amb una personalitat tan diferent a la seva i amb una manca de reconeixement de les seves suposades virtuts. En realitat, s’hauria de parlar de consciències sense cos orgànic, però amb desitjos humans. A més, també poden comprovar com no s’ha plorat gaire la seva absència. La vida entre els mortals segueix gairebé com si no haguessin existit mai. L’obra també reflecteix molt bé la por a la llibertat. Aquesta por la trobem tant entre les nostres pors personals com entre les causes d’algunes preses de decisions més col·lectives.

La direcció és prou encertada. Loredana Volpe, que ja l’havia estrenada a Caracas, construeix una dramatúrgia personal amb algunes modificacions del text original que no alteren gaire el sentit i fa servir uns bon recursos per mostrar com el pas del temps és un element important en el patiment dels condemnats. L’escenografia reflecteix molt bé la sensació d’aclaparament i angoixa que provoca el reduït espai on es troben, encara que alguns element no estan gaire aconseguits, com per exemple l’estàtua humana. La interpretació està a un bon nivell i l’obra se segueix amb interès.

Al final, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un col·loqui amb la directora, actrius i actors i, a més, amb la filòsofa i professora de l’UAB Mercè Rius, una especialista en l’obra de Sartre i també amb el conegut filòsof Xavier Rubert de Ventós. En general, tant Mercè Rius com Rubert de Ventós no van reconèixer gaire a  Sartre en el muntatge, tot i que van valorar alguns dels elements que s’havien conservat. La directora va poder explicar les decisions que havia pres i que, segons el meu punt de vista, són prou encertades.

En definitiva, va ser una bona vetllada teatral amb la cirereta de l’interessant col·loqui final.

 

Autoria: Jean-Paul Sartre. Traducció: Gerard Guerra i Ribó. Dramatúrgia i direcció: Loredana Volpe. Escenografia i il·luminació: Macarena Palacios. Repartiment: Oriol Casals,  Aida Oset, Laura Pujolàs. Vestuari: Núria Milà. Sala: Teatre Akadèmia

Fotos, Vídeos i crítiques

 

4 thoughts on “No exit

  1. Crec que enceto els comentaris del teu blog “nou nat” i voldria haver-ho fet abans però des de la feina no puc accedir i a casa entre feina i teatre no m’ha estat possible. M’agrada molt el títol que has escollit i et seguiré sense dubtar-ho.
    No has obert la possibilitat que ens subscrivim per rebre notificació de les noves publicacions???
    Per cert, deixo el comentari en aquesta entrada d’una obra que no he vist …
    Felicitats i a treballar!!!!

    1. Moltes gràcies per la teva intervenció. Miraré d’incloure això de les subscripcions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *